08 de desembre 2011

De Bons i Polítics

Miquel
(Article publicat originalment al Liberal.cat).

El passat dijous s’anticipava molt important per al Tresor espanyol. Els darrers indicadors sobre l’estat de l’economia no eren gaire esperançadors i els inversos podrien demanar un retorn elevat en els bons subhastats atès el risc percebut. Setmanes enrere el cost d’emissió ja va arribar a vorejar un insostenible 7%. Dijous, però, el guió va sofrí un gir inesperat , l’anunci de l’acció conjunta dels bancs centrals del món desenvolupat per injectar liquiditat als mercats va produir les primeres repercussions i el Tresor fou de vendre la màxima quantitat prevista a un cost d’emissió entre el 5,1% i el 5,5%. 

En qualsevol cas, no és l’èxit de l’emissió del deute espanyol el que volia tractar, sinó el curiós cas de les fluctuacions de les primes de risc del T-Bill, els bons americans amb venciment de menys d’un any. La majoria de la gent és capaç de reconèixer la relació entre el risc i el retorn d’una inversió determinada, i per tant entén que un bo amb més risc tingui un cost més elevat per l’emissor que un bo amb menys risc, com hem pogut observar al primer paràgraf. 

Per posar-ho en perspectiva, la constant en els països de l’eurozona a la corda fluixa, altrament coneguts com PIGS, ha estat un augment sistemàtic de les corresponents primes de risc fent créixer el cost de l’emissió  de deute. La desconfiança dels inversos quan els mercats es tornen volàtils els empeny a buscar alternatives amb menys risc i un retorn garantit, conseqüentment els PIGS es veuen obligats a augmentar el retorn per seguir atraient inversos encarint així el preu de l’emissió. Aquestes alternatives amb menys risc són efectives bosses de seguretat (safety nets) per a inversors que com a mínim els asseguren no perdre diners. En el cas europeu la referència és el bo alemany, l’economia europea a priori més sòlida i el valor que determina les primes de risc de la resta de companys d’euroviatge; tanmateix, a nivell mundial és el T-Bill americà el valor que marca la referència d’un tipus d’interès lliure de risc. 

La meva inquietud per aquest tema va aparèixer quan no entenia perquè quan els bons de la majoria de països han augmentat el rendiment, comprenent que ha augmentat el risc que no es puguin pagar, i el T-Bill segueix oferint un retorn cada vegada menor i molt proper a zero. 

La resposta la trobem, en part i per estrany que sembli, en la incompetència dels polítics nord-americans. La situació econòmica dels país més poderós del món no és precisament la millor que han experimentat mai però tampoc és comparable als PIGS europeus. No obstant, aquests darrer estiu els Estats Units es trobaren en una cruïlla d’impàs al haver emès tot el deute possible establert per llei. Durant setmanes, republicans i demòcrates discutiren si s’havia d’augmentar el percentatge de deute permès i s’especulà que si no s’assolia un acord el país no podria fer front al pagament de certs interessos. Com es pot entendre, es tractà més d’un problema polític que no pas econòmic. 

La creixent amenaça d’una situació d’impagament per part dels Estats Units va fer tremolar uns inversos que la seva aversió al risc els va empènyer novament a buscar dipòsits segurs per als seus diners. I, quin és el valor més segur quan els Estats Units es roben en situació de risc? Doncs segueix sent el T-Bill americà. Al cap i a la fi, els Estats Units romanen com la institució més fiable del món, o dit en altres paraules, la menys probable que faci fallida. 

Mentre la majoria de bons i valors augmenten de preu pel risc que arrosseguen, la inhabilitat dels polítics americans per trobar una solució al problema del deute fa que la demanda del sempre fiable T-Bill es dispari. Com qualsevol altre bo, quan la demanda del T-Bill puja el cost d'emissió es redueix i juntament amb la pressió de Ben Bernanke, al capdavant de la Reserva Federal, per baixar els tipus d’interès, el bo a curt termini americà té un cost d’emissió mínim ja que els inversors estan contents en no perdre-hi res. 

En definitiva, les conseqüències de tenir una classe política poc competent incapaç d’arribar a un acord han resultat beneficiar al país ja que els Estats Units poden demanar diners prestats sense haver de pagar ni un centau en interessos, i creieu-me que això mai va malament en temps de crisi. 
2017. Miquel Casajuana. Comparteix-ho amb qui vulguis, reconeix-ne l'autoria. Amb la tecnologia de Blogger.