24 de desembre 2012

Horitzons

Miquel
Els primers mesos d'alliberament post estudiantil estan resultant tot un exercici d'introspecció i autoconeixement. Fora de l'escola, l'exigència intel·lectual que t'imposa la rutina acadèmica es converteix en víctima de l'autocomplaença. A l'aula, mentre aprens, et creus poderós; t'esplaies emprant quatre paraules grandiloqüents que encara tens calentes a la testa mentre esperes una reacció d'admiració i reconeixement. L'eventual esquitx de realitat és tan necessari com inesperat: no saps res! La motivació per observar, reflexionar i crear ja no ve imposada si no que resta adormida dins teu. Llavors és quan t'envaeix el pànic: t'has convertit en el gos que estira i estira de la corretja però quan el deixen lliure no sap cap a on anar. Cadascú trobarà la sortida a la seva manera; en el meu cas, és la flama de l'esperit crític la que foragita el conformisme.

Som allò que escrivim, va dir algú, i si deixem d'escriure deixem de ser. Benvinguts al meu blog i Bon Nadal!


31 d’octubre 2012

El Tercer Debat

Miquel
Barack Obama es presentava als debats electorals d'enguany amb la reelecció ben encaminada: un avantatge suficient a les enquestes i una imatge presidencial de la qual Romney mancava. Tanmateix, el debat de Denver fou una sorpresa inesperada, el candidat republicà, amb un discurs molt ben après, incisiu en qüestions de política exterior i conciliador en matèries internes, prengué la iniciativa i va ser capaç de guanyar el primer dels tres assalts, Obama per contra es va mostrar reservat i sense massa pólvora.
Amb la lliçó apresa i les enquestes ara ja més apretades, especialment després del debat entre vicepresidents que s'adjudicà de manera ajustada Paul Ryan, el segon dels de l'elefant, Obama va aparèixer més entonat pel segon debat. El President i l'exgovernador de Massachusetts van tractar un reguitzell de temes en matèria interna com l'ocupació laboral, impostos a grans fortunes, la immigració o el preu de la gasolina, però l'aparent tranquil·litat del demòcrata durant el primer enfrontament es convertí en algun que altre atac a les directrius polítiques de Romney i acusacions de difondre dades errònies. 

Si en el primer debat Romney va sorprendre per ser capaç de dur la veu cantant, el segon debat no només va servir per observar que el candidat republicà sap defendre les seves tesis tot i els atacs d'Obama sinó també per reafirmar la fortalesa de Mitt en els cara a cara amb el President. L'assossec i la claredat en l'exposició del missatge de Romney feren que el resultat final fos un empat tècnic, ajustant encara més els pronòstics per al dia de l'escrutini final. 

El tercer i definitiu debat, celebrat fa pocs dies a Boca Ratón, Florida, amb ambdós candidats asseguts ben aprop l'un de l'altre, tractà de política exterior. Els primers minuts es dedicaren exclusivament als atacs dels rebels libis a Benghazi que costaren la vida de l'ambaixador Stevens; seguidament, la discussió desembocà en un llarg estira i arronsa respecte els drets, responsabilitats i la missió del país més poderós del món a l'Orient Mitjà. Amb pocs trucs amagats sota el barret, les posicions molt ben definides i un discurs reiteratiu han estat les anècdotes dels "horses i bayonets" d'Obama i el "we all love teachers" del moderador i no pas el veritable contingut del debat el que ha cridat més l'atenció dels públic, dels votants. Així, tan Romney com Obama van mantenir postures més aviat conservadores en aquest darrer debat, el primer va corroborar la seva capacitat per prendre les regnes dels Estats Units i el segon va tornar a demostrar perquè molts ciutadans nord-americans i d'arreu del món el consideren un visionari. Aquest cop, els analistes van atorgar a Obama una victòria per punts, doncs els quatre anys d'experiència com a cap d'estat foren el galons que marcaren la diferència.

A menys de dues setmanes per la jornada electoral el candidat demòcrata manté un lleuger avantatge envers el seu homòleg republicà que serà suficient. Des de l'inici de la campanya de les primàries republicanes vaig tenir clar que Obama seria reelegit, més encara després de presenciar un acte de Mitt Romney en primera persona, molta rauxa contra el president i poc seny polític. Els primers quatre anys han servit a Obama per estabilitzar el país després de la crisi econòmica més important des del crack del 1929 i el segon mandat li permetrà desplegar la totalitat del seu programa polític. Del "hope" del 2008 al "forward" del 2012, quatre anys més, Barack President. 

11 de setembre 2012

Diada Sense Retorn

Miquel
No se sap què passarà més enllà d'aquesta tarda. Les expectatives són positives i s'espera que un tsunami independentista col·lapsi Barcelona, aquest cop, sota un lema inequívocament secessionista. Els especialistes en fer la viu-viu han tornat a fer mans i mànigues per aconseguir el seu tros del tortell però sembla que aquest cop ja ningú s'ho empassa.

A escassos minuts que s'iniciï la marxa, pocs dubten de l'èxit d'aquesta nova reivindicació catalanista, el 10-J de fa un parell d'anys ens semblarà petit i tot. Com sempre, la incògnita resta en esperar la reacció de l'estament polític un cop superada la Diada d'enguany. El missatge de la Diada del President Mas ha estat dels més contundents que es recorden, i sembla que el Govern de Catalunya està disposat a prendre el relleu del poble si el govern central no obre les portes al pacte fiscal. El Pacte Fiscal. Des d'un principi he cregut en l'estratègia del President Mas, la "reivindicació nacional", el "dret a decidir", "l'afirmació patriòtica", el "no posar sostre a les aspiracions dels catalans"; i en acabat, el "pacte fiscal". Tanmateix, la percepció general que es desprèn és que hem arribat a un punt de no retorn, pacte fiscal o no, la independència ja figura en full de ruta col·lectiu del nostre poble.


Com en tantes altres vegades les conjugacions semàntiques són el que ens poden acabar perdent, i no estem precisament en posició de malgastar esforços. Mentre escric aquestes paraules la ràdio entrevista diversos ciutadans a peu de carrer; un home amb forces hiverns a l'esquena no ho pot descriure millor: "Al 77 el clam era per la llibertat, avui és per la independència", i aquesta és precisament la clau de volta de la nova realitat nacional catalana. La llibertat és gradual, es pot assolir en fases; la independència no té matisos. I si bé la llibertat i totes les seves etapes, pacte fiscal inclòs, poden ajudar a millorar conjuntura socioeconòmica catalana serà la consecució de la independència el que ens permetrà assolir la nostra plenitud nacional.

Deixem les diferències ideològiques a banda i usem tota l'energia que sorgeixi de la manifestació d'avui per bastir el futur sobirà de Catalunya. En paraules d'Ernest Benach a peu de carrer: "Avui per fer història, demà per construir estat."

13 d’agost 2012

Un Lloc al Món

Miquel
L'aventura universitària ha acabat sis anys després. Al principi sembla que res no canvia però aviat t'adones que es tracta d'una transició un pèl complicada d'assimilar que requereix una digestió tranquil.la. El balanç és innegablement positiu: vivències, amistats i aprenentatge es confabulen per dibuixar el que encara és una memòria recent i ben aviat un bon record del passat.

Dies abans de la graduació, aquí un lluït esdeveniment que marca el final del vincle entre l'estudiant i la institució, vaig retre-li una visita al President de Winthrop University amb qui ja havia intercanviat algunes paraules en altres ocasions. Em va rebre en la seu recollit despatx de fustes nobles al cor del campus un dimarts a la tarda mentre jo tenia el darrer dels exàmens finals de màster com a preocupació principal. L'objecte de la trobada era agrair-li l'esforç realitzat durant els meus sis anys d'estada al centre, i comentar-li que gran part del que esdevingués d'ara endavant seria gràcies als títols obtinguts i els coneixements apresos a Winthrop, però també gràcies als valors i la cultura acadèmica que el Dr. DiGiorgio ha implementat durant les darreres dues dècades al centre. 

Animada la conversa, acabí explicant-li l'etapa com a membre de l'equip de futbol de la universitat en què vam guanyar tres cops el campionat de la Big South Conference, els primers quatre anys de carrera i els dos darrers de màster en que també vaig formar part de l'International Center com a assistent de l'assessor d'estudiants internacionals. En última instància vaig decidir explicar-li també que si bé aquests últims anys havien estat meravellosos i irrepetibles, no em podia sentir completament satisfet ja que no em sentia representat a l'Alumni Drive; la carretera que circunval·la el campus i inclou a banda i banda, en el seu honor, banderes de tots països dels quals s'han graduat estudiants a Winthrop.

Explicar-se a fora resulta molt menys complicat que justificar-se a dins, i sense cap dramatisme innecessari vaig proposar que si ho considerava adient m'agradaria que se m'honorés com a ciutadà del meu país com tota la resta d'estudiants de fora dels Estats Units que durant dècades han obtingut èxits acadèmics en aquesta institució. La resposta no es feu esperar. Avui Catalunya figura en el lloc que li correspon a l'Alumni Drive de Winthrop University, Carolina del Sud. Ni més ni menys que cap altre país, entre la Xina i el Canadà. El nostre lloc en el món.





22 de juny 2012

L'Ètnia del Cens

Miquel
Segons determina la Constitució dels Estats Units cada 10 anys s'ha de realitzar un recompte oficial del cens que permeti, entre altres coses, reflectir la progressió poblacional del país i determinar la composició demogràfica del mateix. El darrer recompte va tenir lloc al 2010 i com a estudiant resident em va tocar emplenar la butlleta corresponent.

A priori no semblà una tasca gaire complicada destriar d'entre un seguit d'opcions la meva raça, la nacionalitat o  la llengua nadiua i marcar les creuetes corresponents; però les complicacions aparegueren quan vaig haver d'escollir el grup ètnic en el qual m'incloc. La percepció americana d'aquest concepte pot resultar confusa a ulls estrangers. El govern americà et dona dues possibilitats perquè identifiquis la teva ètnia; "hispànic o latino", o simplement "no hispànic o latino". Per entendre'ns millor, la descripció oficial d'aquests dos termes es refereix a totes les persones que tenen el seu origen o descendència a Mèxic, Puerto Rico, Cuba, altres països de l’Amèrica Central i Sud-Amèrica de parla espanyola o qualsevol altra cultura espanyola independentment de la raça.

Oficiosament, el fet d'haver nascut i crescut en territori espanyol determina que la meva ètnia és la hispana o latina, i a efectes pràctics no hi ha cap diferència ètnica ni cultural entre qualsevol persona nascuda als països sud-americans d'antiga colonització espanyola i un català, per exemple; per molt que jo em consideri més proper tan ètnica com culturalment a altres països del sud-oest europeu que no pas a estats de parla espanyola.

Vaig discutir la situació amb una de les professores d'antropologia de la universitat, precisament de Costa Rica, i la resposta, en tot cas vague, fou que el concepte es troba perpètuament envoltat de controvèrsia i en continu estat de revisió. En l'hipotètic cas que Catalunya s'emancipés, si bé el llegat durant la subjugació espanyola és evident i irrenunciable, deixaríem de ser considerats hispànics o latinos, com no ho són els francesos, els portuguesos o fins i tot els andorrans, i no només obtindríem la plena sobirania econòmica, argument ben recent, sinó que a ulls forans recuperaríem una cosa molt més important, la nostra identitat com a poble.


23 de maig 2012

La Degradació d'un Poble

Miquel
Un camp de futbol acabat d'estrenar, dos pavellons poliesportius, dues piscines municipals, la possible construcció d'un teatre auditori polivalent... Els equipaments que gaudim els malgratencs són de cinc estrelles, tot i que la mentalitat del darrere ha estat de nou ric: l'ostentació innecessària quan existeixen problemes més importants per resoldre. No hi ha dubte que aquestes infraestructures afegeixen valor al poble encara que "en una societat sòlida i avançada, on les necessitats bàsiques dels seus integrants estan plenament cobertes, les millores en qualitat de vida i benestar social sovint depenen més de petits factors o detalls, a vegades intangibles, que no pas de grans canvis estructurals en els quefers diaris de les persones."

El fragment anterior és el paràgraf introductori d'un article que vaig escriure fa més de dos anys anomenat "Grafits: un problema quotidià"; a l'escrit en qüestió vaig denunciar la situació de les pintades al poble i explicar l'efecte que aquestes tenen en la percepció i seguretat ciutadana.

Dos anys més tard, amb unes eleccions locals pel mig, no ha canviat res; i mentre seguim a l'expectativa per quin serà el proper projecte grandiloqüent que s'executarà des del consistori, els malgratencs seguim vivint envoltats d'aquests guixots com si ens trobéssim en els barris més marginals de les grans metròpolis. Citant novament l'article de fa un parell d'anys, només puc reiterar que "pel bé de Malgrat, és hora d'afrontar el problema obertament, prendre mesures concretes i acabar d'una vegada per totes amb aquestes mostres d'incivisme tan comunes".

Aquest cop he enregistrat un vídeo, que cadascú n'extregui les seves conclusions.






19 de maig 2012

Desglossant la Taxa Turística

Miquel
La instauració d’una taxa als imports carregats pels establiments turístics als clients fou un dels temes candents que marcaren l’actualitat política del primer trimestre d’enguany.  Les quotes acordades un cop finalitzades les negociacions entre la Confederació Empresarial d’Hostaleria, Restauració i Apartaments Turístics de Catalunya i representants de CiU i del PP varien entre els 2,50 € per pernoctació per tots els hotels de cinc estrelles i 0,50 € per pernoctació als hotels de tres o menys estrelles, càmpings, cases rurals i apartaments situats fora de la ciutat de Barcelona. 

Ara bé, és necessari plantejar-se un parell de preguntes. És efectiu una taxa d’aquest tipus? I, qui assumeix l’impacte econòmic de la implementació de llur recàrrec? El sentit comú ens dirà que sí, el consumidor final n’assumeix el cost total, doncs si a un producte que val X€ augmentem el preu en un euro, el preu final de X+1€ el segueix pagant íntegrament el consumidor. Sorprenentment l’anterior és un plantejament erroni i la gràfica següent ens ajudarà a entendre-ho millor:


Anem a pams; D representa la demanda dels consumidors en un mercat determinat, O1 és l’oferta que els venedors proveeixen al mercat per diferents nivells de preus, i O2 la nova oferta del bé o el producte un cop s’ha aplicat el recàrrec. Fixem-nos que O2 es paral·lela a O1 i que la taxa turística no varia la corba de demanda sinó que troba un nou punt d’equilibri a D. Així mateix, Eq* ens indica el preu i la quantitat en la que el mercat es troba en equilibri sense intervenció pública, i finalment EqTax ens mostra el nou equilibri al que arriben consumidors i venedors un cop aplicada la taxa.

Fem servir l'exemple dels hotelers: 

1. L’oferta varia de O1 a O2 un cop el preu incrementa de P* a P+Tax un cop el govern introdueix l’impost sobre les pernoctacions turístiques.

2. Tot i l’increment del preu, els proveïdors preveuen mantenir el mateix nivell d’ocupació assumint que els turistes es faran càrrec del cost total de la taxa. 

3. El consumidors, en canvi, per al nou preu de P+Tax només estan disposats a comprar la quantitat de nits Q+Tax i es produeix un excés de demanda  que és tradueix en un nombre de llits buits Q*-(Q+Tax). 

4. Davant d’aquesta situació, els hotelers decideixen reduir el preu fins a Ptax* per augmentar el nombre de nits comprades establint així el nou equilibri de mercat a EqTax. 

Aquest exemple ens serveix per demostrar com els hotelers volen desviar el recàrrec de la taxa als consumidors venent les habitacions a P+Tax i en canvi s’han hagut de conformar amb el preu Ptax*. Així, l’hoteler és el responsable final de pagar la taxa entre P+Tax i EqTax, i el consumidor paga l’increment de preu final, de P* a Ptax. 

Alhora, cal tenir present que l’impacte d’aquest tipus de mesures econòmiques varia en funció de l’elasticitat del bé o servei. Taxes aplicades al tabac o l’alcohol, productes molt inelàstics, tenen una incidència molt més gran en el cost que assumeixen els consumidors més que no pas els proveïdors; d’altra banda, si aquesta taxa s’aplica als establiments turístics, els hotelers n’assumeixen una part important del cost ja que el turisme és un bé a molts substituts naturals.

Article publicat al Liberal.cat

09 de maig 2012

Hollande President, Catalunya progressista

Miquel
Només han hagut de passar uns instants des de que es confirmés que François Hollande serà el nou President de la República Francesa per què es generés una eclosió de joia a les xarxes socials de la Catalunya 2.0. Encapçalats per un Miquel Iceta envalentit, el seu compte de Twitter ha tret fum les darreres jornades, un exèrcit d’aquells que encara es situen a l’esquerra de l’obsoleta dicotomia política s’ha fet notar aquest vespre amb un diluvi de tuits i retuits.

Diuen que després de la tempesta arriba la calma, i això és precisament el que esperen els socialistes i progressistes francesos descontents amb le president bling-bling i les seves promeses d’una França millor. Per la seva banda, Hollande ha esdevingut de la nit al dia nou referent de l’esquerra catalana, per descart, també sigui dit, a falta d’un referent local prou sòlid per enarborar l’estendard del socialisme europeista a casa nostra.

El cert és que des del fa un any i mig l’esquerra catalana ha tingut pocs motius de celebració. Les patacades d’Esquerra, que finalment sembla haver recuperat l’èmfasi envers la C, i el PSC, encara a la deriva i poc acostumat al rol ínfim d’aquesta legislatura, han posat de manifest la necessitat d’emmirallar-se en la victòria d’Hollande i sentir-se part del seguici del cavall guanyador novament. L’eufòria és tal que alguns han valorat positivament el que significarà la fi de Merkozy i la possibilitat d’establir un equilibri polític a nivell continental; altres com Angel Ros, alcalde de Lleida, s’han aventurat a sentenciar que el resultat d’aquestes eleccions presidencials “marca l’inici de la recuperació dels progressistes a Europa”.

Reflexionant sobre llur estabilitat als països de l’Eurozona, restarem atents a l’evolució del repartiment de poder al Parlament Hel·lènic, no es pot obviar que, liberal o progressista, el President de França tindrà com a màxima prioritat l’establiment i la consolidació del creixement de l’economia del país. En aquest sentit, entenent les limitacions en política monetària, el marge de maniobra d’Hollande serà limitat i tard o d’hora les esquerres divisaran el miratge que han creat les últimes hores. Ben mirat, no es tracta tan de dretes o esquerres, cobdiciosa terminologia, sinó que els dirigents europeus siguin capaços d’entendre’s i traçar plans estratègics factibles pels pobles que conformen la unió. Serà llavors quan descobrirem de veres si l’equilibri de forces a Europa ens durà al consens o a la ruptura. Bonne chance, Président.

Article publicat al Liberal.cat


12 d’abril 2012

L'Estratègia de l'Elefant

Miquel
Romney serà el rival d’Obama a les properes eleccions per a la presidència del país. Tot i que encara no s’ha confirmat el nom del candidat republicà, és qüestió de temps que l’ex governador de Massachusetts obtingui els delegats republicans necessaris per a desempallegar-se del llast partidista i concentrar els seus esforços en derrotar Barack Obama.

 Precisament aquesta serà la clau perquè els republicans puguin aspirar a competir amb el present president. Si Santorum i Gingrinch, en menor mesura, són capaços de deixar l’orgull de banda, abandonar la cursa i evitar-li a Mitt Romney un desgast innecessari als estats on encara no s’han celebrat les primàries republicanes, aquest últim tindrà temps suficient per a dissenyar una estratègia efectiva per a derrocar el candidat a la reelecció. Tanmateix, sembla ser que de moment aquesta no és una opció. Santorum manté possibilitats d’adjudicar-se l’estat de Pennsylvania i, si bé aquest fet podria reforçar la seva candidatura, Romney té prou marge per mantenir-se en una posició còmode al capdavant dels seus companys de partit. 

De fet, hom té la sensació que el mateix Romney ja ha iniciat una modulació del seu discurs que en qüestió de setmanes haurà variat substancialment de l’actual. El cert és que aquest procés de primàries republicanes ha estat molt farragós. La ingloriosa quantitat de temps destinada pels candidats preferits en convertir les arenes de debat en un femer on llançar-se els plats pel cap mútuament en comptes de desenvolupar idees pròpies pot acabar essent una factura massa cara pel partit de l’elefant.

Posats a fer pronòstics, Obama revalidarà el seu mandat i seguirà sent la persona més poderosa del món. Només una revolució en l’enfocament electoral dels republicans americans, que porten jugant a fer de catalans tota la campanya, pot tenir una certa influència en el sentit del vot quan els nord-americans siguin cridats a les urnes el proper novembre. Entretant, Obama continua fent la seva sumit en la recuperació econòmica del país, especialment després que els resultats de creixement del darrer semestre de l’any passat no fossin els esperats. Així, mentre segueix compaginant la seva tasca a la Casa Blanca amb els actes de campanya, pot respirar tranquil perquè gran part de la feina ja li estan fent els altres.

Article publicat al Liberal.cat


20 de març 2012

Senadora Snowe

Miquel
La notícia de la resignació de la senadora Snowe sembla no haver passat el filtre de rellevància entre les notícies internacionals a les agències del nostre país. Tanmateix, a mi m'ha cridat molt l'atenció el fet i les circumstàncies en les que s'ha produït.

Olympia Snowe, ha estat senadora del partit republicà per l'estat de Maine des de l'any 1995. La seva carrera política comença de ben joveneta un cop conclosos els estudis universitaris. Empesa per familiars i amics es convertí en membre de la Casa de Representants de l'Estat de Maine a l'edat de 26, just després que el seu marit, ocupant llur càrrec, patís un accident de cotxe mortal. Pocs anys més tard, al 1979, Snowe accedí a la Casa de Representants dels Estats Units a Washington en representació del primer districte de Maine i hi treballà fins que es convertí en senadora.

Durant la seva activitat a la cambra baixa americana Snowe ha participat en una llarga de llista de comissions i  ha estat reconeguda per la revista Time com una de les millors senadores dels Estats Units. De Snowe se'n destaca la seva mentalitat centrista i una postura poc partidista, és a dir, més preocupada pel que ella considerà els interessos reals de la gent que no pas els interessos del partit republicà. El proppassat 28 de febrer, la senadora Snowe anuncià que renunciava a la reelecció de Senadora per Maine d'enguany per culpa de l'estancament del model bipartidista que pateix Washington i d'un l'ambient polític gens encoratjador. Fou un cop baix per als republicans que preveien una reelecció fàcil per a Snowe i així un seient assegurat per mantenir el control del Senat. 

Existeix una tendència en els darrers temps a l'exposició contínua als mitjans, blogs, tuits i demés altaveus socials de notícies relacionades amb la corrupció, males pràctiques i altres afers legals que no ajuden a crear una percepció positiva d'aquells que ens representen a les cambres del nostre país i que al cap i a la fi prenen decisions polítiques en el nostre lloc. Exemples com el d'Olympia Snowe són vàlids per demostrar-nos que valors com la voluntat de servei a la societat o el sentit d'estat per sobre els de partit encara són ben vigents per molts que se'ns presentin com l'excepció i no pas l'habitud. 

El fet que Snowe renunciï a la reelecció al Senat no reforça el plantejament que aquí exposo, ja que d'altra banda es veuria amb el suport necessari per seguir lluitant i defensar uns ideals amb els que molts podríem identificar-nos, o si més no respectar. Ara bé, sóc conscient que l'exercici de rompre una llança pels polítics és ara mateix una activitat amb poca afició i crec que és essencial que entre tots comencem a esborrar aquest estigma envers els membres electes; car aquests són la directa expressió del poble que els ha escollit. Ho vaig comentar mesos enrere, "tot passa per un electorat més exigent", i ho segueixo pensant. Si els ciutadans d'altres estats exigissin als seus senadors el mateix grau de responsabilitat que Snowe s'ha aplicat a ella mateixa durant la seva carrera política potser ara optaria a la reelecció.

Per molt llunyana que ens pugui semblar la història d'una senadora de Maine, d'exemples com aquest en trobaríem a cabassos a casa nostra. La importància que prenen els partits i els habituals malabarismes que els ocupen per assegurar-se el control cameral ens hauria de fer reflexionar. Arribats al punt en què l'"eina" que ha de permetre als polítics canalitzar els seus esforços per materialitzar els seus objectius es converteix en un obstacle és que alguna cosa falla. I quan alguna cosa falla és hora de canviar-la.

29 de febrer 2012

Del Mar, Llibertat

Miquel
Regne Unit 1943; el record del Blitz alemany dos anys enrere, l’atac aeri de la Luftwaffe en el qual van perdre la vida més de 40.000 civils i part important de Londres quedà destrossada, encara és ben recent en la memòria dels britànics. Un enginyer civil anomenat Guy Maunsell rep l’encàrrec de dissenyar un seguit de plataformes militars unes milles mar endins davant de la costa anglesa per esdevenir la primera línia de defensa antiaèria contra els atacs nazis.

Les torres serviren durant els últims anys de la Gran Guerra, però perderen utilitat un cop acabades les hostilitats bèl·liques, algunes foren desmantellades i d’altres seguiren en servei uns quants anys més fins que caigueren en l’oblit. Una d’aquestes plataformes, l’HM Fort Rough, va deixar d’ésser operativa l’any 1956, quan s’hi van retirar les darreres tropes permanents que hi havia estacionades. Durant una dècada sencera, la torre romangué com un vestigi del conflicte fins que l’any 1966 Roy Bates, un operador d’una ràdio local propera, s’hi va establir amb l’objectiu de fer servir la plataforma com a base d’operacions d’una ràdio il·legal.

Un any més tard, una disputa amb un company pel control de la plataforma el va dur a defensar la torre amb armes de foc. Alertats per l’altercat, les autoritats britàniques van exigir a Roy Bates que abandonés la torre, però aquest es va rebel·lar i va fundar el “Principat de Sealand”, un microestat de 550 metres quadrats. L’any següent, un tribunal britànic es va declarar incompetent per jutjar els habitants de Sealand al trobar-se la plataforma en aigües internacionals i, per tant, fora de la jurisdicció britànica.

A partir d’ençà Bates engegà un seguit d’accions per fortificar la identitat del petit Estat, i, pocs anys després, Sealand ja tenia una constitució, una bandera, un himne, una moneda pròpia, un passaport i un lema nacional: E Mare Libertas (“Del Mar, Llibertat”). Durant més de trenta anys, Sealand es declara un monarquia constitucional i Roy Bates n’és l’autoproclamat “Príncep”.

El pas del temps ha dotat Sealand d’una certa estabilitat i la possibilitat de reforçar la seva presència exterior. Diversos esportistes amateurs han rebut el vistiplau de la corona per participar representant el país en competicions com minigolf, esgrima, airsoft o quidditch. Altres projectes relacionats amb l’estrambòtic estat involucren la creació d’un casino a la pròpia plataforma, i també hi ha rumors indicant que WikiLeaks hi vol establir els seus servidors. Així mateix, s’espera que una pel·lícula que tracti de Sealand s’estreni enguany, fet que pot ajudar enormement a promocionar el reconeixement internacional del país.

En qualsevol cas el futur de la torre-estat és incert, especialment després que el Regne Unit estengués les seves aigües territorials de 3 a 12 milles a finals dels vuitanta i la plataforma ara es trobi dins de territori britànic. La petita construcció, que en altre temps defensà la llibertat de la Corona, s’ha convertit en un petit i molest granet amb el que ningú hi vol perdre més temps. Sempre he entès l’anhel per la llibertat com una fita noble i un dret irrenunciable de les persones; Sealand en deu ser una de les excepcions més extravagants.

 Font: “Stuff you should know” podcast

15 de febrer 2012

Esquerdes

Miquel
Masses setmanes sense escriure han aconseguit que hagi de respondre al perquè d'aquest fet. Al principi no li donava importància, car em deia que es tractava d'una microetapa passatgera que convenientment coincidia amb les vacances de Nadal.

Vençudes les festes i el 2012 més que encetat, la manca d'una motivació que m'empenyi a seguir generant idees i reflexionant m'està començant a alarmar, i no tant per la pròpia aprehensió de la situació sinó per haver de seguir responent a les preguntes d'amics i interessats.

Per molt àvida que sigui la nostra capacitat de ser conscients d'un mateix, el self-awareness, que diuen en anglès, la nostra ment és prou potent per blocar aquelles qüestions que en els fons no ens interessa abordar. Potser per això sempre he pensat que una de les millors maneres de coneixer-se és exposant-se a les inquisicions dels demés.

Unes quantes xerrades d'aquestes que a fora se'ns fa fosc i el cafè es refreda m'han ajudat a distingir les causes d'aquest acomodament que m'ha impregnat els darrers dos mesos. Sis anys d'estudiar a temps complert fan que la univeristat ofereixi pocs estímuls quan ja tens la graduació a tocar. Una etapa que inevitablement s'acaba i que ja ha estat espremuda es converteix en un llast amb el que no vols seguir carregant.

Superada la fase de justificació personal el deure esdevé preparar la següent etapa, i és aquí on la llum comença atravessar esquerdes que ja teníem oblidades. Tornem a escriure.
2017. Miquel Casajuana. Comparteix-ho amb qui vulguis, reconeix-ne l'autoria. Amb la tecnologia de Blogger.