23 de maig 2012

La Degradació d'un Poble

Miquel
Un camp de futbol acabat d'estrenar, dos pavellons poliesportius, dues piscines municipals, la possible construcció d'un teatre auditori polivalent... Els equipaments que gaudim els malgratencs són de cinc estrelles, tot i que la mentalitat del darrere ha estat de nou ric: l'ostentació innecessària quan existeixen problemes més importants per resoldre. No hi ha dubte que aquestes infraestructures afegeixen valor al poble encara que "en una societat sòlida i avançada, on les necessitats bàsiques dels seus integrants estan plenament cobertes, les millores en qualitat de vida i benestar social sovint depenen més de petits factors o detalls, a vegades intangibles, que no pas de grans canvis estructurals en els quefers diaris de les persones."

El fragment anterior és el paràgraf introductori d'un article que vaig escriure fa més de dos anys anomenat "Grafits: un problema quotidià"; a l'escrit en qüestió vaig denunciar la situació de les pintades al poble i explicar l'efecte que aquestes tenen en la percepció i seguretat ciutadana.

Dos anys més tard, amb unes eleccions locals pel mig, no ha canviat res; i mentre seguim a l'expectativa per quin serà el proper projecte grandiloqüent que s'executarà des del consistori, els malgratencs seguim vivint envoltats d'aquests guixots com si ens trobéssim en els barris més marginals de les grans metròpolis. Citant novament l'article de fa un parell d'anys, només puc reiterar que "pel bé de Malgrat, és hora d'afrontar el problema obertament, prendre mesures concretes i acabar d'una vegada per totes amb aquestes mostres d'incivisme tan comunes".

Aquest cop he enregistrat un vídeo, que cadascú n'extregui les seves conclusions.






19 de maig 2012

Desglossant la Taxa Turística

Miquel
La instauració d’una taxa als imports carregats pels establiments turístics als clients fou un dels temes candents que marcaren l’actualitat política del primer trimestre d’enguany.  Les quotes acordades un cop finalitzades les negociacions entre la Confederació Empresarial d’Hostaleria, Restauració i Apartaments Turístics de Catalunya i representants de CiU i del PP varien entre els 2,50 € per pernoctació per tots els hotels de cinc estrelles i 0,50 € per pernoctació als hotels de tres o menys estrelles, càmpings, cases rurals i apartaments situats fora de la ciutat de Barcelona. 

Ara bé, és necessari plantejar-se un parell de preguntes. És efectiu una taxa d’aquest tipus? I, qui assumeix l’impacte econòmic de la implementació de llur recàrrec? El sentit comú ens dirà que sí, el consumidor final n’assumeix el cost total, doncs si a un producte que val X€ augmentem el preu en un euro, el preu final de X+1€ el segueix pagant íntegrament el consumidor. Sorprenentment l’anterior és un plantejament erroni i la gràfica següent ens ajudarà a entendre-ho millor:


Anem a pams; D representa la demanda dels consumidors en un mercat determinat, O1 és l’oferta que els venedors proveeixen al mercat per diferents nivells de preus, i O2 la nova oferta del bé o el producte un cop s’ha aplicat el recàrrec. Fixem-nos que O2 es paral·lela a O1 i que la taxa turística no varia la corba de demanda sinó que troba un nou punt d’equilibri a D. Així mateix, Eq* ens indica el preu i la quantitat en la que el mercat es troba en equilibri sense intervenció pública, i finalment EqTax ens mostra el nou equilibri al que arriben consumidors i venedors un cop aplicada la taxa.

Fem servir l'exemple dels hotelers: 

1. L’oferta varia de O1 a O2 un cop el preu incrementa de P* a P+Tax un cop el govern introdueix l’impost sobre les pernoctacions turístiques.

2. Tot i l’increment del preu, els proveïdors preveuen mantenir el mateix nivell d’ocupació assumint que els turistes es faran càrrec del cost total de la taxa. 

3. El consumidors, en canvi, per al nou preu de P+Tax només estan disposats a comprar la quantitat de nits Q+Tax i es produeix un excés de demanda  que és tradueix en un nombre de llits buits Q*-(Q+Tax). 

4. Davant d’aquesta situació, els hotelers decideixen reduir el preu fins a Ptax* per augmentar el nombre de nits comprades establint així el nou equilibri de mercat a EqTax. 

Aquest exemple ens serveix per demostrar com els hotelers volen desviar el recàrrec de la taxa als consumidors venent les habitacions a P+Tax i en canvi s’han hagut de conformar amb el preu Ptax*. Així, l’hoteler és el responsable final de pagar la taxa entre P+Tax i EqTax, i el consumidor paga l’increment de preu final, de P* a Ptax. 

Alhora, cal tenir present que l’impacte d’aquest tipus de mesures econòmiques varia en funció de l’elasticitat del bé o servei. Taxes aplicades al tabac o l’alcohol, productes molt inelàstics, tenen una incidència molt més gran en el cost que assumeixen els consumidors més que no pas els proveïdors; d’altra banda, si aquesta taxa s’aplica als establiments turístics, els hotelers n’assumeixen una part important del cost ja que el turisme és un bé a molts substituts naturals.

Article publicat al Liberal.cat

09 de maig 2012

Hollande President, Catalunya progressista

Miquel
Només han hagut de passar uns instants des de que es confirmés que François Hollande serà el nou President de la República Francesa per què es generés una eclosió de joia a les xarxes socials de la Catalunya 2.0. Encapçalats per un Miquel Iceta envalentit, el seu compte de Twitter ha tret fum les darreres jornades, un exèrcit d’aquells que encara es situen a l’esquerra de l’obsoleta dicotomia política s’ha fet notar aquest vespre amb un diluvi de tuits i retuits.

Diuen que després de la tempesta arriba la calma, i això és precisament el que esperen els socialistes i progressistes francesos descontents amb le president bling-bling i les seves promeses d’una França millor. Per la seva banda, Hollande ha esdevingut de la nit al dia nou referent de l’esquerra catalana, per descart, també sigui dit, a falta d’un referent local prou sòlid per enarborar l’estendard del socialisme europeista a casa nostra.

El cert és que des del fa un any i mig l’esquerra catalana ha tingut pocs motius de celebració. Les patacades d’Esquerra, que finalment sembla haver recuperat l’èmfasi envers la C, i el PSC, encara a la deriva i poc acostumat al rol ínfim d’aquesta legislatura, han posat de manifest la necessitat d’emmirallar-se en la victòria d’Hollande i sentir-se part del seguici del cavall guanyador novament. L’eufòria és tal que alguns han valorat positivament el que significarà la fi de Merkozy i la possibilitat d’establir un equilibri polític a nivell continental; altres com Angel Ros, alcalde de Lleida, s’han aventurat a sentenciar que el resultat d’aquestes eleccions presidencials “marca l’inici de la recuperació dels progressistes a Europa”.

Reflexionant sobre llur estabilitat als països de l’Eurozona, restarem atents a l’evolució del repartiment de poder al Parlament Hel·lènic, no es pot obviar que, liberal o progressista, el President de França tindrà com a màxima prioritat l’establiment i la consolidació del creixement de l’economia del país. En aquest sentit, entenent les limitacions en política monetària, el marge de maniobra d’Hollande serà limitat i tard o d’hora les esquerres divisaran el miratge que han creat les últimes hores. Ben mirat, no es tracta tan de dretes o esquerres, cobdiciosa terminologia, sinó que els dirigents europeus siguin capaços d’entendre’s i traçar plans estratègics factibles pels pobles que conformen la unió. Serà llavors quan descobrirem de veres si l’equilibri de forces a Europa ens durà al consens o a la ruptura. Bonne chance, Président.

Article publicat al Liberal.cat


2017. Miquel Casajuana. Comparteix-ho amb qui vulguis, reconeix-ne l'autoria. Amb la tecnologia de Blogger.