08 de maig 2013

Ni txitxa ni llimonada

Miquel
Sigui dit d'entrada, desconec si és aquesta una anècdota poc o molt estesa entre l'imaginari col•lectiu dels espanyols arribats a Catalunya la segona meitat del segle passat; tot i això, han estat diverses les ocasions que l'he escoltat i varis els interlocutors que l'han explicat. El breu relat narra, amb la gràcia inherent d'aquests personatges, l'experiència de persones nascudes i crescudes en algun poblet del sud de la península que havent, més tard, emigrat i viscut un bon grapat d'anys al nostre país, ara també seu, han patit una curiós desdibuixament de la seva identitat, fins al punt que a Catalunya els seguim considerant un "andalús" però quan tornen a el pueblo a visitar la família s'hi refereixen com el "catalán".  

Dies enrere, en un exercici de síntesi obligat pel senyor Twitter, arribava a una conclusió sorprenentment similar amb l'anècdota dels andalusos-catalans (o viceversa) i l'emboirament identitari, en aquest cas, del cap dels socialistes catalans. El drama de Pere Navarro demostra la impossibilitat del federalisme: massa catalanista pels espanyols, massa espanyolista pels catalans; resava la piulada. 

Curiosament, a l'entrevista al Món a Rac1 que Jordi Basté li feu dilluns passat a Duran i Lleida, el propi dirigent democristià em facilitava la confecció d'aquesta reflexió confessant que l'afecta moltíssim que el titllin de "botifler" a Catalunya i d'"independentista o cabró" a Madrid. Més enllà de les interpretacions interessades que es puguin fer d'aquestes paraules, és inequívoca que la percepció popular del líder d'Unió, tan a Madrid com a Barcelona, s'assimila bastant amb la de Pere Navarro; massa pels d'aquí i massa poc pels d'allà.

Celebrada la cimera pel dret a decidir i amb la consulta que s'albira en un horitzó no molt llunyà, plantejaments polítics que han servit dirant les dècades de la transició ja no quallen i els seus paladins vagaregen en terra de ningú. Els tripijocs per excel•lència de la política catalana; vegi's, el peix al cove, fer la viu-viu, la puta i la Ramoneta, i crec que ja hi podem afegir sense reticències el (con)federalisme, tenen data de caducitat. I és que el tsunami sobiranista endegat per la societat catalana i en procés de canalització pels seus representants institucionals només ofereix dos escenaris postrems: la independència o l'assimilació. En aquest sentit, qualsevol viarany alternatiu com els que  professen Duran o Navarro és mantenir-nos en aquestes velles praxis cada vegada més residuals . Les mitges tintes s'acaben i ja no volem ni la chicha ni la limoná, ho volem tot.



2017. Miquel Casajuana. Comparteix-ho amb qui vulguis, reconeix-ne l'autoria. Amb la tecnologia de Blogger.