30 d’octubre 2016

La revolució que s'apropa

Miquel
La caiguda del cabdill de bronze ha esmolat la pluma d'articulistes i opinadors que han fet gràcils giragonses per parir l'anàlisi més lúcida i audaç possible tot revifant la figura del monòrquid infame. Ja sigui justificant l'expressió popular que per primer cop ha tombat el dictador, ja sigui afalagant l'estratègia comunicativa colauer que ha engendrat l'imprescindible debat del franquisme als nostres dies.

Haver nascut en democràcia havia de ser el punt d'inflexió que defenestraria per sempre la mentalitat guerracivilista de les dues espanyes, però no ha estat així. Els cercles de poder d'un país corcat pel llast jacobí i absolutista dels borbons encara es nodreixen de la polarització d'una societat dicotòmica en perenne conflicte amb ella mateixa. Els Iglesias, Rivera, Casado i fins i tot més joves com Errejón, Levy o Garzón són les preses més recents de l'Espanya binària i rònega.  

Com que la revolució tecnològica encara no ens ha impregnat, sinó que l'estem tocant amb la punta dels dits per veure si està molt freda, molts polítics i opinants encara poden fer la gara-gara esprement els conflictes que els han donat de menjar tota la vida. Per a una generació més jove i alliberada que la de la primera fornada de polítics amb Twitter, el franquisme ja no forma part de cap imaginari actual i la transició és l'eufemisme que feu servir els que la dictadura i la repressió us feia sentir més combatius, car fer de dilluns a divendres de 9 a 18 no té gaire èpica.

Només així s'explica que les generacions que pugen entenguem igualment inevitable la consolidació d'un estat català o d'una república espanyola moderna com la plena implantació d'AirBnB, Uber, BlaBlaCar o Wallapop. Els estats amb vocació d'imperi i l'aprehensió reduccionista que tenen dels seus individus-súbdits deixaran pas a societats descentralitzades on els individus en el seu lliure albir decidiran com agrupar-se i organitzar-se en estructures àgils, disperses, participatives i digitals en les quals l'administració prendrà el rol d'àrbitre neutral i no d'intermediari comissionista. 

El tsunami tecnològic s'apropa i farà trontollar facetes i relacions essencials de la nostra existència; de fet, ja ho està fent en l'educació, la sanitat, l'entreteniment, la comunicació o el transport. L'únic àmbit que s'hi resisteix és el polític. Els cercles de poder abans esmentats i els seus tentacles executors elegits en cambres i corts estan obstinats en no desprendre's del poder per retornar-lo als individus. Serà curiós veure com anem en cotxes autotripulats i encara no podrem exercir el dret a vot a través de la xarxa. 

Els fills de l'era digital resoldrem els conflictes que ens permetin viure en la llibertat de l'univers dels bytes, el núvol i la metadata i ens desempallegarem de les pugnes histriòniques de lluites de classes i dogmes de fe. Crearem fills precisos i lliures de malalties, ens allitarem amb quisvulla i intercanviarem lliurement béns i serveis com ens plagui en la pura persecució del gaudi. Els garants de l'statu quo poden posar-s'hi com vulguin, però que no diguin que no se'ls va avisar.


04 d’octubre 2016

Flag Referendum

Miquel
Una variant del futbol americà és el flag football, molt practicat a les esplanades dels campus de les universitats nordamericanes especialment durant els intramurals, les competicions entre equips d'estudiants dins de la universitat. Les normes i la dinàmica del joc són les mateixes que el futbol americà convencional, però en comptes de perseguir-se i embestir-se els uns als altres, els jugadors no duen proteccions i només porten un cinturó de banderoles enganxades amb velcro que els rivals intenten arrabassar. Si n'arranquen cap, de banderola, hom queda fora de la jugada en qüestió.

Aquesta modalitat de l'esport de l'esferoide prolat permet als jugadors disfrutar de tota l'acció i la intesitat del futbol americà sense el contacte físic extrem tan característic. Si bé hi ha cops, empentes i alguna esgarrapada, s'eviten els xocs frontals i els placatges inhumans als que es sotmeten els professionals del joc. Tota l'adrenalina d'un esport d'alt impacte sense les inconveniències de les patacades excessives pròpies de la disciplina. 

Els catalans n'estem doctorats, en patacades. Potser és per això que ens ho pensem un parell de cops abans de fer enrabiar l'amo; i quan realment ens passa pel cap la inverossímil idea de rebel·lar-nos no aixequem ni dalles ni corbelles sinó que ens envaeix el pavlovisme de tribu irredempt, car tants cops al final menen el ruc, i ens immolem en llargues cues dominicals llançant paperots en capses de cartró. No fos cas.

Dos anys més tard podem afirmar que la consulta del 9N, el órdago secesionista de Ártur Mas, fou el millor simulacre per entendre què pot passar quan els vots valguin el pes d'una nació. Ho podem dir i no passa res, jo mateix vaig ser voluntari Ambil·lusió i membre d'una mesa a Malgrat de Mar . El referèndum o referèndum del president Puigdemont és la prova concloent que la consulta popular del 2014  va ser una festa innocua per a jugar a la democràcia sense fer-nos massa mal: sense cens, ni funcionaris i amb un resultat propi de tupinada comunista. El tàtxdaun de Mas resultà ser una estirada de banderola.

No obstant, l'experiència del 9N ens ha servit per entendre millor el joc i conèixer els punts forts i els punts febles de l'adversari. De tants cops, el ruc d'abans se'ns ha tornat mesell i una garrotada més ja no compensa tornar al sender constitucional.  En Krls ja ens ha avisat que l'any que ve ens guarnirem amb el casc, l'arnès i espatlleres; les empentes es convertiran en placatges i els cops en embestides. S'han acabat les votacions de fogueig i els flag referendums, el 2017 culminarem el procés.  
2017. Miquel Casajuana. Comparteix-ho amb qui vulguis, reconeix-ne l'autoria. Amb la tecnologia de Blogger.