05 de febrer 2017

Moció de Censura

Miquel
No es recorden a Malgrat de Mar episodis tan políticament tumultuosos com els d'aquests últims dies. La batllia que durant 37 anys ha estat propietat del PSC va canviar de mans després de la moció de censura presentada per Junts x Malgrat, Esquerra, el PDeCAT i la CUP. L'avantmatx, el ple extraordinari i el post partit han estat plens d'acusacions i crítiques, deixant pel record moments que ja formen part de la història política del municipi, com la innòcua recollida de firmes de Mercader per salvar el càrrec o la composició d'un govern a quatre que haurà de salvar importants esculls ideològics. 

Amb tot, la moció de censura ha enviat per primer cop el PSC a l'oposició, amb Joan Mercader al capdavant, a qui no conec personalment, però pel que diuen els que l'han tractat és un home que escolta molt, es mulla poc i fa menys. Gratant la xarxa esbrinem que en Joan és llicenciat en psicologia amb màster posterior; als 24 comença com a dinamitzador juvenil, als 25 es converteix en regidor sota l'aixopluc de Conxita Campoy i als 29 guanya les eleccions i accedeix a l'alcaldia. És complicat discernir quina part de l'èxit electoral del 2015 és gràcies als mèrits i la campanya d'en Joan, quina part es deu a la inèrcia de vot del poble durant les darreres tres dècades, i fins i tot, quina part es pot atribuir a la manca d'una alternativa convincent des de la resta de partits.

(Foto de La Vanguardia)

Val a dir que durant els anys de batllia de l'anterior alcaldessa van sonar diversos noms per a succeir-la. Campoy va tenir gent molt competent en els seus equips com en Valentín Rodríguez o la Maria Luisa Mérida. Si no recordo malament, fins i tot va arribar a sonar que l'infermer mataroní Jordi Romero es presentaria a les primàries successòries, però finalment l'escollit, per unanimitat, fou Joan Mercader. Rumors d'aquells dies deien que "no hi havia ningú més" i que així s'explicava l'ascens d'un jove més aviat inexpert i amb molta menys experiència professional que molts dels seus companys. Al cap i a la fi, estem parlant de la gestió d'un pressupost que supera els 20 MEUR i d'un poble amb un PIB de més de 320 MEUR, no de dinamitzar el jovent malgratenc...

El problema d'estar tants anys al govern és que hom acaba creient que el consistori, i la cadira, és de la seva titularitat, o de la del partit. I aquesta és si més no la sensació que traspuen algunes de les recents declaracions socialistes. No s'entén sinó el discurs incendiari de Sánchez-Camacho durant el ple extraordinari, invocant a Judes i a Satanàs per maleir l'adveniment del nou govern. Tragicòmic. Que et fotin fora els teus socis de govern amb una moció de censura segur que no és agradable, però més traïció haurien comès els regidors de JxM envers els seus electors si, percebent la inoperància del PSC, no haguessin fet res per canviar la situació. 

Els dos clams que més s'han sentit aquests dies des de can socialista és la condició d'"antinatural" del pacte que han segellat les formacions encapçalades per Ponsa, Roger, Serra i Casajuana; i que el que "no van guanyar a les urnes ho han guanyat als despatxos". Doncs bé; alguna cosa has de no haver fet tan bé perquè quatre partits amb ideologies tan diverses es posin d'acord en el programa i superin importants desavinences personals per enviar-te a l'oposició, assumint els riscos d'un govern tan heterogeni. Les decisions d'aquests últims dies es justifiquen per si soles des del moment en què el risc de tirar endavant aquest nou govern és menor al de seguir com fins ara -la política és un joc de valents. L'autocrítica, mentrestant, no figura en l'imaginari socialista de Malgrat. En segon lloc, si el problema és de legitimitat democràtica, com han bramat Mercader i acòlits, cal recalcar que el nou govern té 10 regidors mentre que l'anterior en tenia 9, i dels 3.539 electors representats s'ha passat als 4.168. 

El paradigma d'aquesta patrimonialització de l'alcaldia per part del PSC és la denúncia de les "ànsies de poder" de Carme Ponsa i la resta de partits revoltats. Avera; si et dediques a la política i no tens ganes d'influir, de governar i de desenvolupar la teva proposta millor que ho deixis córrer. Que a hores d'ara la retòrica sigui "nosaltres governem per amor al poble i els altres tenen ànsies de poder" és un infantilisme mastodòntic que només pot fer creure que ens prenen per babaus. I no, no ho som.

Durant els anys de govern socialista s'han tirat endavant molts projectes i infraestructures, alguns de molt bons i importants, i en molts casos s'ha d'agrair la tasca que han dut a terme els alcaldes Mora, Campoy i Mercader, i la seva indiscutible dedicació a Malgrat. Una cosa no treu l'altra; i qui no ho reconegui és que la ideologia li fa tel als ulls. La contracció del deute de l'ajuntament en els últims anys, per exemple, demostra una actitud responsable en aquesta faceta de la gestió municipal. 

Tanmateix, aquesta gestió ha estat deficient en molts altres aspectes. L'obsolescència del Passeig Marítim, que ha perdut competitivitat en relació a pobles veïns, o l'evident mortificació del centre són qüestions primordials a les quals el PSC no ha sabut fer front. Més enllà del pla estratègic del 2014 elaborat pel Consell Comarcal del Maresme i els programes electorals de torn, ningú no té clar què vol que Malgrat de Mar sigui de gran. Curiosament, el més rellevant que tinc constància és el Pla Estratègic que CiU va presentar el 2015, que caldria veure si volen recuperar parcialment ara que són al govern, i l'informe estratègic del 2006 realitzat per la plataforma Maresme 2015, en què Conxita Campoy definia els següents objectius en qüestió d'infraestructures: 

(Pla estratègic Maresme 2015)

Pla del 2006 pel 2015. Som l'any 2017.

Estretament lligada a la decadència del centre, sobta corroborar la prioritat que des del consistori s'ha atorgat a determinats barris del poble. Mentre el nucli antic i històric presenta un estat decadent i gris amb pintades, brutícia i manca de vitalitat, el barri del castell i la Verneda han estat reformats amb moderns arranjaments, la construcció del Centre Cívic i el faraònic parc Francesc Macià, gràcies, en part, a la Llei de Barris. No són ni molt menys criticables les iniciatives que s'hi han dut a terme, al contrari, aquestes mesures han millorat la qualitat de vida de molts malgratencs, però sí ho és el contrast entre els esforços per corregir les mancances d'una zona determinada comparada amb la deixadesa del centre. Servidor només pot concloure que darrere s'hi amaga certa perversió electoralista. M'explico: 

Així com no és cap secret que el cinturó metropolità de Barcelona és el graner tradicional de vots socialistes (i més recentment de C's o Podem), tampoc ho és que els barris perimetrals de Malgrat, i de molts pobles de Catalunya, són els graners electorals locals del PSC. Molts d'aquests barris es van anar poblant durant la dècada dels 50 amb les onades migratòries de gent vinguda d'Espanya, i el més normal és que molt d'ells hagin mantingut les seves arrels, la seva llengua i la seva ideologia. És així i no passa res per dir-ho. Per això, no ens hauria de sorprendre que les manifestacions de suport a l'exalcalde hagin estat majoritàriament en castellà: el PSC els ha arreglat els carrers, els fanals i els bancs i els ha pintat el terra de colors -¿Dónde pongo la cruz?

(Mapa de Vilaweb)

La paradoxa crònica del PSC a Catalunya és que els seus resultats electorals són inversament proporcionals a tres factors socioeconòmics: la renda per càpita, el nivell d'estudis i el coneixement del català. És a dir, com més diners guanyen, més estudis tenen i més coneixen el català els ciutadans del Principat menys tendeixen a votar el PSC. Cal preguntar-se, doncs, quins incentius tenen per perseguir el progrés econòmic de les famílies, l'assoliment d'estudis superiors o el coneixement del català per part de la ciutadania. Electoralment, cap.   

Pel to de l'alcalde sortint durant el ple de la moció i a la primera entrevista com a cap de l'oposició a Ona Malgrat, no és difícil entreveure que Joan Mercader és una bona persona. Potser també per això li ha passat el que li ha passat. Una bona persona sense esma ni passió, sense ànima de liderar res més que no sigui la gestió administrativa del dia a dia, però una bona persona encabat. No m'estranyaria que aquest fos el millor reflex del seu mandat truncat: una agenda plena de bones intencions i bones paraules però sense concreció, ambició ni empenta, fet que ha acabat provocant la desesperació dels socis de govern i l'eventual cop de puny de sobre la taula.

Per anar acabant, cal fer esment d'un concepte tan recurrent en política com és l'herència rebuda. Quin llegat deixa el PSC després de 37 anys al govern local? 

Malgrat de Mar és avui dia una població de 18.300 habitants. Prenent dades de datosmacro.com, ja he comentat que la gestió del deute ha estat més que correcte en els últims anys de la crisi i en aquest aspecte caldria una visió continuista. La taxa d'atur segueix les tendències conjunturals de l'economia catalana amb la particularitat dels repunts estacionals deguts al sector serveis i turístic. A desembre del 2016 l'atur era del 14,81%, per sota els nivells del 2008 però cal seguir millorant. Ara bé, hi ha un altre índex menys volàtil i més representatiu de la trajectòria històrica del municipi i l'estratègia política que s'hi ha dissenyat: la renda bruta disponible. És a dir, els calés de què disposen les famílies al llarg de l'any. Malgrat de Mar ocupa el cinquè lloc per la cua a la demarcació de Barcelona entre els pobles de 10.000 a 40.000 habitants, això és, el cinquè poble més pobre de tota la província en municipis de mides similars. I això és simplement inacceptable.
  

Mirant al futur, el repte de Carme Ponsa és doble. Per una banda posar fi a la inactivitat i inoperància que tant han criticat ella i els seus regidors de JxM i plantejar mesures efectives i realistes per atacar les deficiències que l'oposició ha plantejat. D'altra banda, liderar un govern compost per quatre partits amb ideologies contraposades en què l'únic punt en comú, més enllà del sobiranisme, és el rebuig a l'hegemonia socialista que ha ocupat l'alcaldia des del 1979.

La clau de volta d'aquest nou govern municipal serà que els quatre partits puguin desplegar part del seu programa polític en dos anys d'interregne sense entrar en conflictes interns que en llimin la fermesa. Si la desorganització i la disbauxa són protagonistes en aquest breu mandat, no tingueu cap dubte que el vot de càstig serà demencial i el PSC arrasarà al maig del 2019. 

Encara que pugui semblar una estratègia agosarada, per bé que costa imaginar-se que de les futures eleccions en surti un executiu compost per les mateixes formacions, els que aspiren a succeir el PSC com a partit catch-all haurien de plantejar aquests dos anys de mandat restants com l'avantsala de la futura legislatura, on definitivament podran fer el tomb polític i consolidar el canvi al municipi. Així, Malgrat de Mar 2023 ha de ser el nou horitzó al qual albirem amb il·lusió i compromís, deixant enrere la mediocritat de la crisi i la gestió irregular per donar pas a l'ambició i orgull de tornar a situar Malgrat de Mar en el mapa.  

(Foto de Malgrat Comunicació)

2017. Miquel Casajuana. Comparteix-ho amb qui vulguis, reconeix-ne l'autoria. Amb la tecnologia de Blogger.