03 de novembre 2017

Guanyem la República

Miquel
L'entrada a presó del Govern legítim de Catalunya ha marcat un punt i a part en el procés, tal com també ho va fer la brutalitat policial de l'1 d'octubre. El dic de contenció "constitucionalista", per no malgastar desqualificacions que ens faran falta més endavant, és cada cop més inestable -la seva vehemència i voracitat només demostra la manca de fonament racional-, Espanya té un problema gros i l'opinió pública europea s'està despertant.

L'engarjolament dels nostres representants polítics ha suposat per a molts la fi de les espelmes, els clavells, les cassoles i tota l'alegríssima gesticulació que tant ens agrada i que tant hem practicat l'últim lustre. Entre tots ens hem cregut que com més acolorides i logísticament enrevessades fossin les nostres performances urbanes millor cauríem a fora, i qui sap si es posarien del nostre costat. Doncs bé, no ha estat així. Com diu Pere Cardús en el seu recent article a Vilaweb, "I si comencem a parlar clar?", ja no fa falta treballar per tenir la raó sinó per tenir una república. 

Però QUÈ podem fer exactament? L'estat ha esgotat la via política; la politització de la justícia i la judicialització de la política són dues cares d'una moneda on encara s'intueix el perfil del Caudillo. I per molta ràbia continguda que tinguem, la violència tampoc no ens durà enlloc, el monopoli de la força també el té Madrid i sempre que ens hi hem posat bé per agafar la pedra, la falç o el fusell n'hem sortit ben escaldats. 

Així doncs, com diu Cardús, hem de concentrar els nostres esforços, hem de ser eficients i hem de ser pràctics. Hem d'aconseguir el màxim impacte i repercussió amb la mínima despesa d'energia, temps i diners. 

Per exemple, posats a tallar carretes l'usuari @OGomis al Twitter ens proposa aquest mapa per entendre a on podem fer mal:

 

Talls continuats i indiscriminats a les entrades de Barcelona i altres ciutats de Catalunya només generaran animadversió i malestar a molta gent del país que entre cassolada i manifestació necessita anar a treballar, estudiar, recollir els nens a l'escola o fer les compres de la setmana. Si concentrem els talls a les principals artèries d'entrada i sortida del Principat el missatge és el mateix, té més repercussió internacional -es generaran cues i malestar a l'estranger- i no s'afecta la circulació interna.

D'altra banda, la vaga general com a eina per provocar una sacsejada econòmica pot arribar a ser una mesura de pressió important, així i tot l'estat disposa de molts mecanismes per estabilitzar l'economia. Entre ells, la Unió Europea que, atès el cas, no dubtaria en esmorteir l'impacte financer d'una aturada de país en un estat membre. Si la intenció és fer disparar la prima de risc, val a dir que fan falta molts dies de vaga per arribar als nivells d'incertesa de fa uns anys.

Gràfica extreta de datosmacro.com

Avui 3 d'octubre la prima de risc és de 110 punts, molt lluny dels 650 punts del 2012 en plena crisi econòmica. Podem fer vaga i mostrar el nostre rebuig i desencís amb l'estat espanyol, però és difícil imaginar-se que un moviment de 3 o 4 milions de persones pugui fer trontollar seriosament la setzena potència econòmica mundial. 

Sempre he pensat que si la independència de facto seria la DI; la independència mental, social o com preferiu anomenar-la s'efectuaria en els petits gestos dels ciutadans anònims en els seus quefers diaris. Un bon amic em va fer reflexionar un dia sobre què ens diferenciava dels espanyols a efectes pràctics, i més enllà d'una explicació cultural més metafísica que tangible, més volguda que real, la principal i única diferència és l'idioma en què ens expressem. Cert, darrere la llengua hi ha un substrat mil·lenari que ho condiciona tot, però no deixem de ser espanyols més o menys assimilats que en acabat parlem català. Un català, per cert, cada cop més erosionat per aquesta llengua desprotegida i indefensa a Catalunya que té més de 400 milions de parlants arreu del món. 

Com podem desconnectar mentalment de l'estat espanyol? Se m'acuden dues mesures de desconnexió immediates que amb un petit esforç de tothom i sense que ningú acabi a la presó poden començar a crear un marc social català propi.

La primera és el canvi d'hora i adaptar-lo unilateralment al que ens pertoca per longitud geogràfica. El 1942 Franco va decidir que Espanya havia de tenir la mateixa hora que l'Alemanya nazi de Hitler i es va endarrerir 60 minuts el rellotge. Si Catalunya torna a la seva franja horària històrica, no només trencarem amb les dinàmiques socials d'Espanya (horaris comercials, familiars...) sinó que liquidarem una directriu ordenada pel mateix dictador. Més enllà del simbolisme antifeixista, si cada vegada que els transportistes creuen la Jonquera, els turistes aterren al Prat o els creueristes posen peu al Port de Barcelona, s'ha d'ajustar el rellotge perquè a Catalunya van una hora avançats, la sensació d'haver arribat a un país diferent és indiscutible.

Resultat d'imatges de europe time zone

La segona mesura, relacionada amb la primera, i àrduament treballada a casa nostra pels seus promotors, és la reforma horària. Juntament amb el canvi de fus horari, l'aplicació immediata de la reforma horària seria la segona iniciativa per acabar de marxar mentalment i consolidar a la consciència col·lectiva majoritària de Catalunya una República socialment diferent. L'adaptació a l'horari proposat per Fabian Mohedano i els seus acòlits ens permetria allunyar-nos d'Espanya i apropar-nos a Europa, excloure'ns de l'"Spain is Different" i vendre el "Catalonia is just like you". Quina gràcia que els espanyols sopin a les 22 h i siguin tan poc productius, no?

Aquestes són algunes de les coses que podem començar a organitzar per solidificar una República que no necessita més somriures ni voluntaris de l'ANC impedint enganxar cartells a la Subdelegació del Govern a Girona, com ens hem trobat sovint. Amb els Jordis i mig govern empresonat, els catalans ens hem de guanyar el nostre estat allà on no podran colonitzar-nos mai, en les nostres consciències i les nostres maneres de fer i de ser. Que sigui aquest el mandat del futur Govern independentista sorgit el 21-D; els nostres parlamentaris ja van votar que Catalunya fos un país lliure, actuem doncs com a llurs ciutadans. 

0 Comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

2017. Miquel Casajuana. Comparteix-ho amb qui vulguis, reconeix-ne l'autoria. Amb la tecnologia de Blogger.