30 de setembre 2018

El Ramat

Miquel
La contramanifestació d'ahir a Barcelona ha evidenciat les abismals distàncies entre l'estratègia operativa social dels diferents agents que conformen l'independentisme. Com un reflex perfecte de les innegables actuals divergències entre els partits polítics, mancats de full de ruta, almenys públicament, per implementar i instaurar la República, el poble català tampoc és una massa homogènia i compacta, i per tant s'organitza i actua com creu convenient per defensar la seva dignitat. 

Així, ahir a Barcelona es va plantar cara al feixisme disfressat de cossos policials espanyolistes, dispenseu-me l'oxímoron, que reclamaven a Barcelona unes condicions que depenen de Madrid. Ahir a Barcelona es va impedir que els Piolins prenguessin el cor polític del país per commemorar l'atonyinament col·lectiu d'ara fa un any. Ahir a Barcelona el poble va contradir els seus polítics que els advertien del gran "parany" i van doblar en nombre als cavernícoles de Jusapol. Ahir a Barcelona es va tornar a projectar una imatge de violència, ben cert, però també la imatge que els catalans no són un poble mesell que es limita a abaixar el cap i a celebrar les derrotes.

No debades, per una part molt important de l'independentisme, en aquest cas el que òrbita ideològicament al voltant d'esferes més institucionals i que carrega amb més simbolisme el martirologi de presos i exiliats polítics (i ho dic havent ajudat a organitzar un sopar groc i lluint el llaç), s'ha posat el crit al cel per les actuacions de confrontació convocades pels CDRs i Arran. Com si per una raó macabra s'hagués de demanar permís als partits per baixar a defensar els carrers, o com si el fet d'haver plantat cara sense consensuar-ho transversalment amb tots els agents implicats fos un pas enrere; ara que teníem la independència a tocar, oi? 

Els drets d'aquesta foto són del seu autor.
La unitat d'acció política és la clau per conrear el camí cap a la independència i culminar la República, però no podem permetre que aquest desig d'unitat s'empri per condicionar la reivindicació social d'un procés que va néixer des de baix, lluny dels tentacles dels partits. L'última diada n'és un clar exemple. La sensació que em vaig endur aquell 11-S, sense clam unànime ni format clar, va ser la de formar part d'un gran ramat. I tot i que no és necessàriament una apreciació negativa, ja que la unitat d'acció és el múscul de les reivindicacions socials, no és gens encoratjador arribar a la conclusió que any rere any ens convoquem tots plegats per regalar-nos un fantàstic bany de masses mentre cridem consignes, enarborem banderes i coordinem acolorides samarretes i coreografies per canalitzar i expulsar tota la frustració i la ràbia acumulades durant l'any. 

Els partits indepes mai no ens diran que la concentració de la diada és el bàlsam que han utilitzat els últims anys per controlar la part important de l'independentisme que és capaç d'alliberar tota la seva quota reivindicativa en un gran acte anual multitudinari. Ara bé, se'ls està acabant el crèdit i la tensió acumulada de la tardor de l'any passat, la repressió post-u-d'octubre, les flagrants resolucions del putrefacte sistema judicial espanyol, la impunitat amb què el feixisme es passeja per Catalunya, la presó, l'exili o la bel·ligerància de PP i Ciutadans, dins d'un llistat etern de greuges, provoca que cada cop més gent no en tingui prou amb les reivindicacions institucionals de lectura de manifest i cantada dels Segadors. Necessitem lideratge, estratègia, rumb i objectius.

Mentre esperem que els partits es treguin la son de les orelles, podem seguir cultivant la República en cada un de nosaltres, allà on les porres i les sentències no arribaran mai: en les nostres consciències i els nostres cors. Emancipant-nos individualment d'Espanya com a ciutadans, usuaris i consumidors amb les decisions que prenem quotidianament com escollir supermercat o companyia elèctrica, fent pedagogia als indecisos o educant-nos per contrastar les nostres conviccions. Hem de bastir una resistència pacífica, constant i infranquejable, desafiant l'estat en els petits instants de cada dia i en les grans jornades èpiques. Hem de construir una societat tenaç i alliberada de pors exigent amb els seus representats electes i obstinada en defensar la llibertat i la democràcia. Hem d'esdevenir ingovernables. 

Comptat i debatut, l'independentisme social sempre ha estat una força plural que s'ha mostrat molt més unida que no pas els partits que la representen, i mentre hi va haver una estratègia institucional coherent l'enorme majoria ens hi hem sentit representats dins de la diversitat, l'1-O n'és l'exemple més clar. La conjunció entre poble i govern no ha sigut mai tan potent com aquells dies d'octubre! El que és inadmissible és que després de trencar-nos la cara pel referèndum, després de la "declaració simbòlica" del 27 d'octubre, després que el 155 s'apliqués sense resistència ni dimissions; ara també s'hagi de demanar permís per defensar els carrers de l'espanyolam. 
2017. Miquel Casajuana. Comparteix-ho amb qui vulguis, reconeix-ne l'autoria. Amb la tecnologia de Blogger.